Massa esforç, per no res

Hola a tots lectors. Avui s’inicia el nostre blog: actualitat catalana. Un blog que neix responent a les ganes d’opinar i debatre d’un grup d’amics sobre allò que ens envolta, sobre el nostre país i sobre el món. Un blog que vol parlar dels temes que afecten el dia a dia de la nostra actualitat, d’aquells temes de discussió i de debat, aquells que ens indignen o aquells que ens satisfan , sorprenen... en definitiva de tots aquells temes que causen inquietud en nosaltres però sempre enfocats des d’una visió en clau i òptica catalana. Aquest blog estarà obert a tot tipus de crítiques i els comentaris i les publicacions de cada col·laborador poden ser totalment independents a la opinió dels altres. Així doncs comencem:

Ja fa sis mesos, més exactament 6 mesos i 4 dies del termini que fixava l’estatut català com a data límit per arribar a un acord de finançament, i doncs avui, que tenim? Tenim negociacions inacabades i sembla que inacabables sobre un acord que no arriba.
Amb això no estic criticant l’estratègia pausada i de treball de negociació costant del president Montilla, doncs la precipitació per arribar a acords tampoc ens ha portat enlloc en el passat.
Aquest fet, així doncs, l’únic que constata clarament es que un cop més l’estat i el seu president Zapatero no ha complert amb Catalunya i aquest cop no ha incomplert només una promesa, sinó una llei orgànica.
Així doncs un projecte de socialisme espanyol que pretenia integrar el sentiment diferencial català deixant entreveure (encara que amb la boca petita) un estat plurinacional on hi tinguéssim cabuda i que va començar amb molt bones paraules i promeses com el famós “apoyaré la reforma del estatuto de cataluña que aprube el parlamento de cataluña” ha acabat cinc anys després, amb un estatut català retallat, un reconeixement nacional proclamat per tots els partits amb vocació catalanista (PSC, ERC, IVC i CiU) frustrat i una situació de bloqueig i incompliment sistemàtic de l’estat.
Aquesta situació fa que cada cop que Catalunya reivindiqui quelcom la classe política catalana hagi d’invertir un esforç immens en pidolar la més mínima cosa perquè sigui donada de forma tardana i amb nombroses reticències per part de l’estat. Això, a més, provoca un cansament en la societat catalana que fa que el poble cada dia es mostri més indiferent, més empàtic al veure uns polítics embrancats en debats recurrents que duren mesos i mesos i que no solen aportar normalment cap millora massa substancial.
Així doncs arribats a aquest punt després d’una situació gens nova però cada cop més agotadora em pregunto:
Val la pena realment haver d’invertir tant d’esforç cada cop que hem de demanar la més mínima cosa? Val la pena tant d’esforç perquè després els mateixos a et titllen d’insolidari pugin al carro i se n’aprofitin? Val la pena tant de cansament pel resultat que en traiem? Val la pena seguir així?




P. Rovira